Què són les aurores boreals i per què es produeixen?

De totes les preguntes que ens arriben sobre viatges al nord, la primera gairebé mai no és quant costa ni quan cal anar-hi. És més elemental: «però exactament, què són?». I al darrere ve sempre la segona, dita amb una certa desconfiança: «de veritat es veuen així com a les fotos?».

Us respondrem totes dues amb calma. En aquest article us expliquem què és físicament una aurora boreal, per què es produeix, per què gairebé sempre és verda, per què de vegades es veu grisa a ull nu, si són perilloses i què tenen a veure amb les aurores australs de l’hemisferi sud. Sense fórmules i sense fum, però amb dades.

Si a més d’entendre-les les voleu veure, cada any organitzem un grup reduït per anar a buscar-les: és la nostra expedició al Cap Nord i la Lapònia sami, per l’interior de Finnmark, amb guia-fotògraf des de Barcelona.

Què és exactament una aurora boreal

Una aurora boreal és llum que emet la mateixa atmosfera de la Terra quan la colpegen partícules carregades que vénen del Sol. No és un reflex, no és un fenomen meteorològic i no té res a veure amb el fred: és l’atmosfera brillant, igual que brilla el gas d’un tub fluorescent quan el travessa el corrent.

El nom tècnic a l’hemisferi nord és aurora borealis. Al sud passa exactament el mateix i es diu aurora australis. I succeeix a una alçada enorme: la major part del que veieu des de terra és entre 90 i 150 quilòmetres per damunt del vostre cap, molt per sobre de qualsevol núvol, de qualsevol avió i de la meitat de l’atmosfera. Les aurores vermelles més altes arriben als 400 quilòmetres, ja en ple territori dels satèl·lits.

Això explica una cosa que sorprèn molta gent: l’aurora no «baixa» fins a vosaltres ni us pot tocar. És tan lluny que dues persones separades cent quilòmetres poden estar mirant la mateixa cortina de llum des d’angles diferents.

Per què es produeixen: del Sol a l’atmosfera en tres dies

El Sol no només emet llum i calor. Emet també un doll continu de partícules carregades —sobretot electrons i protons— que es coneix com a vent solar i que viatja a entre 300 i 800 quilòmetres per segon. A aquesta velocitat, el que surt del Sol triga entre un i tres dies a arribar fins a nosaltres.

Quan aquest vent solar xoca amb la Terra es troba un escut: el camp magnètic terrestre. La major part del material rebota o es desvia, i per això la vida a la superfície és possible. Però el camp magnètic no és una esfera tancada: s’estreny i s’enfonsa cap endins als dos pols magnètics, com si algú hagués premut una pilota per dalt i per baix. Per aquests dos embuts sí que entren partícules.

En entrar, es precipiten contra els àtoms d’oxigen i nitrogen de l’alta atmosfera. Cada xoc transfereix energia a l’àtom, que queda «excitat» durant una fracció de segon i, en tornar al seu estat normal, deixa anar aquesta energia en forma d’un fotó. Un fotó és imperceptible. Milions de milions de xocs simultanis són una cortina verda de dos-cents quilòmetres d’ample.

Quan el Sol té un episodi especialment violent —una fulguració o una ejecció de massa coronal— arriba de cop molt més material, el camp magnètic es comprimeix i l’aurora es torna més intensa, més baixa i més al sud. Són les nits que surten als diaris.

L’oval auroral: per què sempre passa als mateixos llocs

Com que les partícules entren pels embuts magnètics, les aurores no apareixen a qualsevol lloc: es concentren en dos anells al voltant dels pols magnètics, un a cada hemisferi. Aquest anell s’anomena oval auroral i, a dins, hi ha aurora pràcticament totes les nits de l’any, estigui ennuvolat o no i sigui hivern o juliol.

L’oval de l’hemisferi nord passa per damunt d’Alaska, el nord del Canadà, el sud de Groenlàndia, Islàndia, el nord d’Escandinàvia i Sibèria, aproximadament entre els 65 i els 72 graus de latitud nord. Allà hi ha Tromsø, Alta, Kiruna, Abisko, Rovaniemi o Fairbanks, i per això tots els viatges d’aurores del món acaben aterrant als mateixos quatre o cinc llocs.

Val la pena desfer aquí un malentès molt estès: la referència no és el cercle polar àrtic (66°33′ N), sinó l’oval. Islàndia, per exemple, queda gairebé sencera per sota d’aquesta franja —Reykjavík és a 64,1° N—, i per això allà calen més nits i més sort de les que la gent es pensa.

Alta i Karasjok, al Finnmark noruec, són just a sota de l’oval. No a la vora: a sota. És una diferència que es nota, perquè a la vora cal una nit d’activitat alta per veure alguna cosa, i a sota n’hi ha prou amb activitat normal i cel serè.

Quan arriba una tempesta geomagnètica forta, l’oval s’eixampla cap al sud. Per això alguna nit excepcional s’han vist aurores des de Catalunya, des de Galícia o des del centre de França: no és que l’aurora s’hagi mogut de lloc, és que l’anell ha crescut.

Per què són verdes (i quan es tornen vermelles o morades)

El color no és decoratiu: us diu a quina alçada i contra quin gas està xocant la partícula.

El verd domina per dues raons. La primera és que hi ha moltíssim oxigen a aquella alçada. La segona és que l’ull humà és especialment sensible al verd: la mateixa quantitat de llum vermella ens sembla molt més tènue. Quan veieu una foto amb un degradat verd a baix i vermell a dalt, no està retocada; esteu veient dues alçades diferents de la mateixa cortina.

Es veuen grises? El que veu l’ull i el que veu la càmera

Aquesta és la pregunta que més ens fan i la que més decepcions estalvia respondre a temps, així que la responem sense adorns: sí, moltes aurores es veuen grises o blanquinoses a ull nu. Ningú no us ha enganyat amb les fotos, però tampoc no us n’han explicat el matís.

La culpa és de la retina. Els cons distingeixen colors però necessiten força llum. Els bastons funcionen gairebé a les fosques però no veuen color: per això de nit tot és gris. Una aurora dèbil no arriba a activar els cons, i la percebeu com una banda pàl·lida i mòbil, molt semblant a una estela d’avió que no es desfà. Una aurora mitjana o forta sí que supera aquest llindar, i llavors el verd apareix de manera inconfusible, de vegades gairebé elèctric.

La càmera, en canvi, acumula llum durant els segons que dura l’exposició. El que al vostre ull li arriba gota a gota, el sensor ho va sumant, i per això una aurora que amb prou feines distingiu surt saturada a la pantalla.

Hi ha una manera gratuïta d’escurçar aquesta distància: deixar que els ulls s’adaptin a la foscor entre vint i trenta minuts, sense mirar el mòbil, sense encendre la llanterna, sense obrir la porta del cotxe amb els llums posats. És la millora més barata que existeix i gairebé ningú no la fa.

I hi ha una cosa que la càmera no captarà mai: el moviment. Una aurora activa es cargola, avança i col·lapsa en qüestió de segons. Això, i el silenci, és el que fa que la gent s’emocioni.

Aurores boreals i aurores australs: el mateix fenomen en dos hemisferis

Les aurores australs són la imatge especular de les boreals. Passen alhora, pel mateix mecanisme i sovint amb formes gairebé idèntiques, perquè les partícules baixen pels dos embuts magnètics a la vegada. Els satèl·lits les han fotografiades com dos anells bessons encenent-se en el mateix instant.

La diferència és purament humana: l’oval austral cau gairebé sencer sobre l’oceà i sobre l’Antàrtida. Només Tasmània, el sud de Nova Zelanda i la punta de la Patagònia el freguen. Hi ha tanta menys gent que veure-les és molt més difícil, i per això tot el turisme d’aurores del planeta és al nord.

Són perilloses, les aurores boreals?

Per a vosaltres, no. L’aurora passa a més de cent quilòmetres d’alçada i la radiació associada no arriba a terra: l’atmosfera i el camp magnètic la frenen molt abans. Podeu passar tota la nit mirant-la sense cap protecció.

El que sí que pateix són els aparells. Una tempesta geomagnètica intensa indueix corrents en qualsevol conductor llarg: línies d’alta tensió, oleoductes, esteses ferroviàries. El març de 1989 una tempesta va deixar sense electricitat la província del Quebec durant nou hores. La del 1859, coneguda com l’esdeveniment Carrington, va fer saltar espurnes dels aparells de telègraf i va arribar a incendiar paper en algunes oficines. Avui, a més, afecta satèl·lits, el GPS i les comunicacions de ràdio en rutes polars, i les aerolínies desvien vols quan la previsió és dolenta.

Dit d’una altra manera: la nit que més risc corre el vostre GPS és exactament la nit que millor veureu l’aurora.

Què explicaven els sami de les llums del nord

El poble sami, que habita el nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i la península de Kola des de molt abans que existissin aquestes fronteres, anomena l’aurora guovssahas, que se sol traduir com «la llum que es pot sentir». Per a ells no era un espectacle, sinó una cosa viva i potencialment perillosa: es creia que en aquelles llums hi havia les ànimes dels morts, i existia una prohibició molt clara de xiular-los o saludar-los amb la mà, perquè podien baixar a buscar-vos.

Els finlandesos les anomenen revontulet, literalment «focs de la guineu»: una guineu màgica corre pels turons àrtics i, en fregar la neu amb la cua, llança espurnes al cel. A la mitologia nòrdica es van relacionar amb els reflexos de les armadures de les valquíries, i a Groenlàndia amb les ànimes dels infants nascuts morts.

A Karasjok, la capital cultural sami de Noruega, el museu i el Parlament sami expliquen aquesta part amb veu pròpia. És, per a molts viatgers, la sorpresa del viatge: l’aurora és el titular, però la cultura que fa mil anys que viu a sota seu acaba pesant igual.

D’on ve el nom «aurora boreal»

El terme combina Aurora, la deessa romana de l’alba, i Bòrees, el vent del nord dels grecs: «l’alba del nord». Apareix imprès per primera vegada el 1619, en un tractat publicat a nom de Mario Guiducci però escrit en bona part per Galileu, i es va popularitzar una dècada més tard gràcies a l’astrònom francès Pierre Gassendi.

L’explicació física va trigar gairebé tres segles més. I va arribar precisament des del nord de Noruega: el 1899 es va construir a la muntanya de Haldde, sobre la ciutat d’Alta, el primer observatori d’aurores boreals del món. Des d’allà, el treball del noruec Kristian Birkeland va demostrar que les llums les provocaven partícules carregades guiades pel camp magnètic terrestre, just el que avui donem per sabut. Per això Alta fa un segle que es diu «la ciutat de les aurores boreals», i no és un eslògan d’agència.

Llavors, on i quan les podeu veure?

Necessiteu tres coses alhora, i només en controleu dues:

• Ser sota l’oval auroral. Entre 65° i 72° de latitud nord. Això ho trieu vosaltres.
• Que sigui de nit i fosc. De finals de setembre a finals de març al nord d’Escandinàvia; a l’estiu el sol de mitjanit ho impedeix encara que l’aurora hi sigui. La millor franja són les tres o quatre hores al voltant de la mitjanit. També ho trieu vosaltres.
• Que el cel estigui serè. Això no ho controla ningú, i és el motiu número u pel qual la gent torna a casa sense haver-les vist.

Per això el lloc importa tant: Alta i Karasjok són a l’interior, lluny de la humitat del mar, amb un clima sec i estable i moltes més nits serenes que la costa.

Ho hem desenvolupat pas a pas —mesos, hores, previsions i roba— a la nostra guia completa per veure les aurores boreals.

Una última cosa abans que les busqueu

Tot això es pot organitzar pel vostre compte perfectament, i hi ha gent que gaudeix fent-ho: es lloga un cotxe a Tromsø o a Rovaniemi, es condueix lluny dels llums i s’espera. No cal cap agència per veure una aurora, i qui us digui el contrari us està venent alguna cosa.

El que sí que canvia les probabilitats és tenir diverses nits seguides i poder moure’s segons els núvols. Això és exactament el que fem: cada any organitzem un grup per anar a buscar-les. La nostra expedició al Cap Nord i la Lapònia sami són set dies per l’interior del Finnmark noruec —Alta, Karasjok i el Cap Nord—, amb diverses nits de recerca activa en furgonetes petites que canvien de lloc segons la previsió, un grup de 6 a 14 persones i un guia-fotògraf que us acompanya des de Barcelona i us ensenya a fotografiar-les mentre passen.

Les dates de la propera sortida s’anuncien amb mesos d’antelació i les places s’acaben aviat. Escriviu-nos i us avisem tan bon punt s’obrin, sense cap compromís. A Viatges Alemany organitzem viatges des del 1953, i per a dubtes d’aquest tipus som al telèfon i a les nostres cinc oficines.

Si mentrestant us pica la curiositat per l’hivern del nord més enllà de les llums, aquí teniu les claus per a un viatge a Lapònia per Nadal, què veure i fer a Rovaniemi i la nostra ruta per Islàndia al voltant de l’illa.